Estic intentant posar fotos al text, pero soc patetic amb aquestes coses...ho fare amb "a bit help from my friends !!!!! començem i sorry.
Galway-Dublin-Kilkenny
Dimecres... He sortit de Molins a les 8 del matí i a les 13:45h ja sóc passant per la nova Terminal de l'aeroport de Dublín. No la conec --des del desembre de 2010 no he tornat ni a Irlanda ni evidentment, a Dublín-- i en aquell moment era en construcció. En sortir per la porta busco la terminal antiga per “fotre’m” la primera Guinness de rigor. I primer senyal en plan peli del tour: entro a la antiga Terminal i a la pantalla posa que el vol de Ryanair que ve de Kerry acaba d’aterrar. Que fort!, aquell era el vol que desenes de vegades vaig agafar per anar de Tralee a Barcelona o Lanzarote. Vells temps...
Com que el vol acaba d’aterrar, m’espero a veure si hi va algú, amb qui hi voldria tenir 4 paraules, ja que mai vaig poder. Però no hi es.
Agafo un bus que em portara a Galway. Un viatge de 3 hores en un bus de 1ra gama amb wc i wifi inclòs, per 10 euros! Increble!!!! Ara és tot autopista, però fa uns anyets ens passàvem 5 hores al cotxe per fer Dublín-Galway per carretereta.
En arribar a Galway, no tinc bateria al telf (putus telf moderns), i m’he deixat a casa el meu telèfon Irlandès. M’estan esperant per un assaig en un estudi als afores de Galway i jo incomunicat per la estació central... Al final vaig a un cyber i envio un help!, i need somebody!!!... via facebook, hem recullen i cap a l’assaig.
El bateria no el conec, es diu Szymon i es un noi polac amb el cap pelat i mes alt i ample que jo. No m’hi emprenyaria mai, ahahah, però té una cara de bon jan... Una de les primeres coses que em confessa camí de l’estudi és que no li agraden gaire The Beatles… I penso: “la primera en la frente”. Tinc 72h per fer-lo canviar d’opinió, però potser costarà trobar elgroove dels meus temes també, ja que són onda pop british60’s.
Fem un repàs al que serà el bolo de demà, i deu n'hi do com els hi surten. El Kelvin ja coneixia el disc, ens coneixem de festes de fa anys a casa la Sharon i d’alguns viatges seus a Lanzarote, i recentment a Barcelona.
Fa mes d’un any que he tornat al baix en la formació tulipa, per tant tocar la guitarra elèctrica en el bolo en lloc del baix serà diferent també.
A la nit sopar algo i fer unes Guinness amb el Kelvin i la Gita. Abans d'anar al llit, veig que a l'habitació han posat un tocadiscos amb el Exile on Main Street disc dels Stones del 72, sembla una broma del Freddi, Gerard, Ermen, Xarim i Francesc. Tot i que es impossible m'ha fet molta gracia, un cop més, lo conectat que esta tot en aquest mon.
Dijous, sona el despertador a les 9 i, en aixecar-me, sóc conscient de la calorada que fa fora. 32º no és normal, alla…Després, una senyora dutxa i un potent irish breakfast i cap a l‘estudi.
Tot el matí assajant i ara ja queda tot llest per al bolo de la nit. Faig una llarga caminada fins a Salthill i passo la tarda amb la Sharon Shannon i el Jimmi a casa seva. Xerrem una bona estona i m’ensenya la cançó que traurà el proper Nadal. És bonísima. Diu que, a la nit, han quedat amb ella uns amics comuns per venir al meu bolo al Monroe’s. Aquesta sala ha guanyat el premi a la millor sala de concerts d’Irlanda de l’any passat. O sigui que després ens hi veurem.
Em fa il·lusió presentar el disc i tocar-ne les cançons en directe a Irlanda. Part de les quals són escrites en aquell país, als seus camps i ciutats, i és com tornar a la seva mare natural.
Al bolo ve bastanta gent, a part dels amics de la ciutat. A més dels temes propis en anglès del Popterapia, també vam fer “Es x ti”, “Club Monica”, “Olla a presión” en castellà, i “Anna” i “El café de la plaça” (que és una versió pròpia d'una cançó molt popular a Irlanda que es diu “Red rose café”) i, igual que ja va passar a Madrid el passat febrer, van ser les més aplaudides, i els bisos també van ser en català, sumant-hi la versió “Nomes pensava en tu” del grup del meu pare, Els Dracs.
Divendres. Després de passar el matí lliure per la ciutat amb la calorada, en tornar a l’habitació i connectar-se el wifi, sento una suor freda en llegir les notícies del Tito Vilanova que venen de Barcelona. El cap em va molt ràpid quan és sobre aquest tema, però a la vegada també dono gràcies al mes enllà per seguir aquí.
És hora d’anar a tocar a Townhouse. Allà s’ha anunciat durant diversos dies que hi anem a tocar, tant com a ex membre de “Skin and Hide” com per un cantaupop de Barcelona, i el local està a vessar. Fotem un bolàs, i jo em deixo anar amb missatgets polítics inclosos quan els explico el procés en què es troba Catalunya, i que espero que la propera vegada que entri a Irlanda el passaport sigui del meu país. Cosa que van aplaudir molt, inclús una parella de Madrid, que després em van fer saber que els va agradar molt com ho vaig explicar, i que els problemes els fan els polítics i no pas el poble . També s’acosta una parella dient que van veure anunciat Ed Tulipa i que van venir perquè també van ser al concert del dia dels innocents per la Casa dels Xuclis al Salamandra de L'H. Quines coses que passes tant lluny de Catalunya. I ho escric ara, aquí, perquè si no ho poso jo mai ho sabreu, i són coses que va bé saber-les, que no només fan país els que van amb grans bolos mediàtics promocionats a dit a tocar a l’estranger…n’hi ha d’altres que fem país com formiguetes per l’estranger, sense padrins, fa mes de 10 anys. Encara que aquí ni es diu. Crec que per això la meva feina i sentiments són tant ben entesos a Irlanda, pel cas d'Irlanda del Nord o el sud de Brasil, que se senten gauchos, no pas brasilers.
Anant cap a menjar algo després del bolo, sento que m’ha quedat molt bon gust de boca d’aquest bolo, ja que m’ha recordat els millors temps de Skin and Hide a Lanzarote, quan el public es tornava boig en cada concert i teníem escenes que sort que el cap recorda. Però aquesta vegada era més gratificant, ja que és música pròpia, la que estic fent ara a Irlanda, i no la que hem manava un ric irlandès, capritxós, aquells dies de Lanzarote.
Dissabte: Al final, per diverses raons, suspenem el concert matinal a Galway i decideixo canviar de plans i anar cap a Dublín. Total, val 10 euros, ahahah.
Un cop a Dublín, m’acompanyen velles amistats a passar un dissabte nit a Temple Bar, de nou. Anem a veure diverses formacions, i sento tanta enveja de veure que en aquella cuitat s’hi fa tanta i tanta música, i que a Barcelona els permisos i patranyes polítiques fan que cada setmana es tanquin espais de música en directe. I, senyors polítics, no té res a veure amb la crisis. Com l'augment de l'iva, són lleis de retardats, que fan recordar que anem enrere en lloc d’anar endavant. I, a sobre, ens creiem que som el centre del mon, i ens passen la mà pel davant tanta gent de la que ens creiem superiors… Superiors a què?
Diumenge al matí he de marxar cap a Kilkenny. Allà, he de tocar per la tarda amb el Shane, amic i antic company a Skin and Hide i guitarrista tulipero en el 1er bolo a Molins l’any 2009. En sortir de Dublín veig que el conductor mira molt un mapa, i fa un parell de canvis de recorregut rar. És un bus llogat per la companyia i el pobre conductor es un polac que quasi no parla anglès. Ay madre! Al final sortim de l’autopista per anar per la carretera i no sap quina sortida de rotonda agafar. Ens passem més de 2 minuts donant voltes amb el bus per la rotonda. Semblava la famosa escena de Magica Mistery Tour aha aha aha. De camí a Kilkenny passem per Carlow i recordo que d’allà és la Margaret, una noia amb la qual ens vam estimar en el passat, però que des de fa uns anys viu a Austràlia. Faig una foto del cartell del poble per enviar-l'hi per mail un altre dia….
En arribar a Kilkenny, m’hi espera un somrient Shane, i queda palès que hi ha gent a qui no cal veure cada dia, ni parlar-hi cada mes, a vegades ni un cop l’any, però que quan us trobeu es com si haguessin passat unes hores en lloc de 3 anys.
Anem a veure als seus germans, que alguns d’ells toquen junts, i em fan a sortir a tocar el baix en una de les tunestípiques irlandeses que solíem tocar fa anys, però aquest cop no recordo molta cosa de la cançó, que es va aclarint al segon abans de tocar cada nota.
D’allà ja marxem a l'An Poc Fada, on tocarem, i es nota que el concert serà un ple.
Porto 24 anys amb instruments amunt i avall però encara fa una il·lusió especial veure que hi ha persones que vénen per escoltar-te, i fan kilòmetres per fer-ho. Admirable, jo no sé si ho faria per escoltar-me a mi mateix, ahahahaha.
Després de les proves i una Guinness, comencem el bolo, aquesta vegada sense banda i amb guitarres acústiques. Però la química entre el Shane i jo sempre ha estat palpable dins i fora l’escenari.
El pub ple de gom a gom i arriba el moment de tocar una de les cançons que més m’agrada tocar amb la guitarra acústica, “Here Comes The Sun” del gran George Harrison. I tal com si d’una pel·lícula es tractés, mentre canto l’estrofa, d'entre el públic apareix, amb un vestit blau, un elegantísima Margaret. Però no eres a Austràlia? L'hi dic, o l'hi intento dir, mentre canto la cançó. Momento peli total, ahaha. No ho podia creure! Després de tants anys i tants kilòmetres, era davant meu, al pub, un diumenge a la tarda. La vida et dóna regals i, per unes hores, poder tenir la seva companyia --després de tants anys i tantes coses que ens han passat als dos-- va ser un luxe per a les ànimes.
Ella segueix la seva vida i jo la meva, però que bonic és el que ens va passar…Em va recordar un vídeo que he vist fa uns dies per Internet, que una parella de fa 40 anys, que es retroba quan ella fa una exposició a NY. L'exposició consisteix en mirar per un minut a qui tens al davant, fins que de sobte apareix la seva ex parella i tots els canons anteriors se'n van al no res. Doncs, va ser molt semblant. Que bonic és abraçar el cor d’algú que a la vegada abraça el teu, inclús anys després! Va pujar a un cotxe i va desaparèixer desprès del concert. Però el bon rollito interior no me'l treu ningú. Vaig sentir una felicitat extrema.
Dilluns al matí he d’agafar un tren que em porti a Dublín, i durant el viatge faig fotos i escric, penso en els dies a Tralee, en què l’ultim viatge del meu pare va ser a Irlanda, que jo mai vaig triar marxar, ho va fer el camí. En arribar a Dublín sóc a Heuston Station, la que vaig plasmar a la cançó “So sad”, i ara hi sóc de nou pillant un bus de dos pisos per anar a l'aeroport, on mentre espero l’avió repasso els moments viscuts aquests dies de retorn a Irlanda, i només puc dir i donar gràcies. Gràcies a les persones i a la vida, aquella vida que 3 anys enrere en què un metge em va dir que possiblement mai més no tocaria el baix i que pensés en una altra feina per viure..., i que jo vaig contestar “Por mis huevos que esto no va a passar”. I avui, després d’haver passat hores i hores reeducant-me el braç per tocar, ja que per quasi la resta de coses sóc esquerrà, el que m’espera és aterrar a El Prat i fer demà els últims assajos per l’estrena de la gira “Només es rock and roll”, de Gerard Quintana, i jo com a baixista d’un nou projecte que m’apassiona. A veure si fem que soni la campana i també hi anem de gira, per Irlanda!
Un altre triomf de la vida post-semi mortem. Com deia Pedro Navaja, la vida te da sorpresas ay dios….
Un petó
Rock and pop ¡!!
Sergi Carós aka Ed Tulipa
